diumenge, 3 de novembre de 2013

El so de cine mut



El cinema mut que es projectava en les sales a principis de segle XX tenia so. 

El so, però, no estava incorporat a la cinta.

En els cines hi havia un piano, una pianola, un gramòfon o fins i tot una petita banda o orquestra que acompanyaven les sessions.


  



La pretensió era ocultar, dins del que era possible,
el soroll que feien les bobines de les cintes al girar.

Els músics guiats per les imatges tocaven temes enèrgics i àgils
 per donar sensació de rapidesa ,
en les escenes amoroses interpretaven temes més lents i romàntics,
quan apareixien els malvats la música es feia fosca, dissonant o estranya....

Poc a poc es comença a utilitzar la música dels grans compositors clàssics

coneguts pel públic, com Mendelssohn, Beethoven o Chopin.


The Paleface (1922) - Buster Keaton
(Del minut 3:20 al 6:42 s'escolta la Marxa Radetzky

de Johann Strauss pare)





Seven Chances (1925) - Buster Keaton





El gabinet del Doctor Caligari (1920)





Les aventures de Charlot (1918)






Compositors de molta vàlua, com el francès Camille Saint-Saëns, composen partitures expressament per acompanyar les projeccions de pel·lícules.



L'Assassinat du Duc de Guise
(
original film score, composed by Camille Saint-Saëns)







També eren molt utilitzats els ragtimes especialment en el cinema còmic.
Clica i escolta alguns ragtimes de Scoot Joplin




En aquest film de Charlot s'escolta  el ragtime  Maple Leaf Rag



En les grans sales, a més a més de la música que s'interpretava
 es podien escoltar alguns sorolls adequats a les imatges,
ja que alguns exhibidors disposaven de màquines especials
 per produir sons com ara tempestes, cant d’ocells, etc.



Alguns experiments van demostrar que les ones sonores
es podien convertir en impulsos elèctrics.
Es va aconseguir enregistrar  una pista sonora en el cel·luloide ,
es va fer possible ajustar el so a la 
imatge, i per tant fer sonor el cinema. 



Quan el cinema sonor va demostrar la seva rendibilitat, les pel·lícules mudes o silents, 

malgrat les seves virtuts artístiques, van quedar condemnades a passar a la història.




El 6 d'octubre de 1927 s'estrena The Jazz Singer (El cantor de jazz),
considerada la primera pel·lícula sonora de la història del cinema.








 Tres anys més tard, el 1930, el sonor ja és un fet i el cinema mut ja és història.
 El cinema mut havia durat 35 anys.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada